Mite d'Antígona
En
el mite, els dos germans barons d’Antígona es troben constantment
lluitant pel tro de Tebes, a causa d'una maledicció que el seu pare
havia llençat contra ells. Es suposava que Eteocles i Polinices
governaven el tro periòdicament, però, en algun moment, Eteocles va
decidir quedar-se en el poder després de complir el seu període,
fet que va desencadenar una guerra doncs, ofès, Polinices va buscar
ajuda en una ciutat veina, va armar un exèrcit i va tornar a la
ciutat per a reclamar el que era seu.
La
guerra va acabar amb la mort dels dos germans durant la batalla, un a
mans de l’altre, com deia la profecia. Llavors Creont es va
convertir en rei de Tebes i va dictaminar que, per haver traït la
seva pàtria, Polinices no seria enterrat dignament i se’l deixaria
a les afores de la ciutat. Els honors fúnebres eren molt importants
per als grecs, doncs l’ànima d’un cos que no era enterrat estava
condemnada a vagar per la terra eternament. Per això Antígona va
decidir enterrar al seu germà i realitzar sobre el seu cos els
corresponents rituals, revelant-se contra Creont, el seu tiet i sogre
(ja que estava promesa amb Hemó, fill d’aquest).
La
desobediència comporta per a Antígona la seva pròpia mort:
condemnada a ser enterrada viva, va evitar-ho penjant-se. Per altre
banda, Hemó, al veure morta a la seva promesa, després d’intentar
matar al seu pare, es va suïcidar abraçat a Antígona; mentrestant,
Eurídice, esposa de Creonte i mare d’Hemó, es suïcida al saber
que el seu fill ha mort. Les morts d’Hemon i Euridice provoquen un
profund patiment a Creont, que finalment s'adona del seu error.
L'obra d'Antígona
Antígona és una
peça teatral culta de l'escriptor català Salvador Espriu. Fou
escrita el 1939, poc després de l'entrada de les tropes franquistes
a la capital catalana, però no fou fins el 1955 que sortí
publicada. També fou el 1939 que el pare d'Espriu morí i poc temps
abans havia mort el gran amic d'estudis del poeta de Sinera, Bartomeu
Roselló-Pòrcel: tres cops durs per a un escriptor que tenia molts
projectes, sobretot l'estudi d'història i llengües antigues i
egiptologia, però que s'hagué de resignar a una feina de segona
fila.
L'obra reprèn el mite
grec d'Antígona, una princesa que es nega admetre que hi ha
vencedors i vençuts després de la guerra fraticida entre els seus
germans. La nova situació que resulta és que s'han d'honorar els
vencedors i esborrar per complet la memòria dels vençuts, que no
són altra cosa que traïdors. El que singularitza aquesta peça de
les altres Antígones contemporànies és que la tragèdia s'ha de
llegir com una conseqüència de la Guerra Civil i no com a resultat
de la natura dels homes. El sacrifici d'Antígona té per a ella un
sentit: s'ofereix a fi que cessi la maledicció per als seus, per
això Espriu mateix es declarava mort civilment després de la
guerra, oferia el seu sacrifici per expiar les culpes de la
col·lectivitat catalana.
